El éssers humans som, en gran part, criatures visuals .Tot i que -en la majoria dels casos- rebem informació dels nostres cinc sentits, sempre tendim a enrefiar-nos més del nostre sentit preferit: la vista. En altres paraules, donem major importància a les imatges que la nostra ment és capaç de retenir i recordar, i això és un fet altament valorat pel món del periodisme.
A més de redactar notícies i articles, l’ofici de periodista també engloba el camp de la fotografia. Des de la invenció d’aquesta tècnica, molts dels anomenats fotoperiodistes han trepitjat fins l’últim racó del món per capturar amb el seu objectiu una imatge insòlita, captivadora, que mostri una realitat concreta i conmogui al públic amb allò que transmet. Qualsevol tipus de fotografia pot despuntar i ser reconeguda mundialment si la història que té al darrere és capaç d’arribar als cors de la gent, de deixar una marca inesvaïble. Els fotoperiodistes, conscients d’això, procuren sempre immortalitzar moments altament emotius o esquinçadors que siguin inoblidables pels espectadors, incloent-hi guerres, desastres naturals, massacres i genocidis. Quan més orgànica i crua sigui la fotografia capturada, més reconeixement guanyarà internacionalment.
Encara que la idea de la fama i els galardons posseeix un atractiu innegable, el periodista ha de ser conscient que l’impacte de la fotografia va molt més enllà de l’èxit i els diners. Disparar el flaix en una situació crítica per a una persona o grup de persones pot molt fàcilment significar una violació de la seva privacitat, en especial si el fotògraf no compta amb el consentiment de qui fotografia. Si no es respecten certs límits ètics, capturar l’agonia d’un ésser humà, sa o moribund, pot transformar-se en un negoci, una empresa on s’intercanvia el patiment de la víctima per fama i reconeixement i trucades de diaris i cadenes de televisió que la volen comprar per exposar-la a la seva plataforma.
Una de les fotografies més trencadores i controversials de la història va sorgir a la ciutat d’Armero, Colòmbia, al novembre de 1985. El 13 de novembre de 1985, Armero va patir l’erupció del volcà Nevado del Ruiz, fins el moment inactiu des de feia més d’un segle, que es va cobrar les vides de més de 23,000 persones i va causar uns altres milers de ferits i desplaçats. Tot i que les agències meteorològiques no havien fet més que avisar un cop rere l’altre el govern colombià demanant que evaqüés la població davant el risc de catàstrofe, l’Estat va ignorar totes les advertències i no va proporcionar cap tipus de suport o informació prèvia als habitants d’Armero. Així, quan el volcà va erupcionar i va sepultar la petita ciutat amb implacables allaus de fang, la majoria del residents no van poder fer més que encarar-se a la mort.
Una de les víctimes de la catàstrofe d’Armero va ser la jove Omayra Sánchez, una nena colombiana de tretze anys qui vivia amb els seus pares, germà i tieta en un petita casa de la ciutat. Quan el fang va derribar casa seva, ella va quedar atrapada entre l’aigua i les runes, només poguent moure la part superior del seu cos. Els rescatistes van fer tot el possible per ajudar-la, però aviat es van adonar que no disposaven de l’equip necessari per poder salvar la nena, en gran part degut a la negligència inicial del govern del país. Per poder treure d’allà a Omayra, era imprescindible amputar-li les cames, tasca que no van poder realitzar amb els pocs recursos que tenien. Així, tot el que podien fer era proporcionar-li injeccions per alleugerir una mica el seu patiment.
Malgrat la difícil situació en la que es trobava, la jove Omayra va demostrar un coratge sense precedents. Durant les més de seixanta hores que va romandre atrapada, la nena va commoure als qui intentaven ajudar-la amb la seva fortalesa i serenitat, conscient que no hi havia possibilitat alguna de supervivència per a ella. La història de la seva calma davant la mort imminent va arribar fins al fotògraf francès Frank Fournier, qui va decidir fotografiar la noia per immortalitzar per sempre la seva valentia i força de voluntat. Poques hores després, Omayra va morir per fi a causa d’hipotèrmia i gangrena, posant fi així al seu patiment.
La fotografia de Fournier, que mostra una Omayra moribunda però serena, va fer trontollar el món sencer amb l’emoció crua que transmetia. Gràcies al seu treball, Frank Fournier va guanyar el primer premi del World Press Photo de l’any 1986, el que va suposar l’auge absolut de la seva carrera com a periodista. La fotografia i la història de la jove colombiana atrapada entre el fang van ser conegudes per tots els humans d’arreu del món, però també van desencadenar una gran controvèrsia al respecte.
A causa d’aquesta polèmica, Frank Fournier va ser assetjat per les crítiques. Moltes persones pensaven que fotografiar a Omayra havia estat un acte egoïsta i cobdiciós, doncs hagués sigut més important intentar salvar-la en lloc de disparar el flaix per obtenir una fotografia que impactés. A més, també se’n va parlar molt de com la imatge no era més que una explotació del patiment de la nena a canvi de diners. En resposta a aquestes crítiques, el fotògraf es va defensar dient que la seva intenció no va ser res més que donar visibilitat al desastre i va reconèixer que, encara amb aquest fi en ment, prendre-la va ser una decisió dura i dolorosa. Per una altra part, els pares d’Omayra, que van sobreviure a l’erupció, van acceptar la fotografia de Fournier com un símbol de la fortalesa de la seva filla davant la mort.
Davant això, realment podem respondre rotundament si la fotografia hauria d’existir o no? És cert, en part, que els periodistes que es trobaven a Armero en aquell moment van anar a Omayra com voltors a un cadàver fresc, conscients de tot el que podrien obtenir d’ella. La nena va passar les últimes hores de la seva vida envoltada de càmeres i entrevistadors, mentre el seu cos es consumia lentament sota els efectes del fang i la hipotèrmia. Tota aquella gent probablement només buscava una història digna de ser relatada, una exclusiva que destaqués entre la resta de notícies avorrides i genèriques. Però, tal com no es pot negar aquest fet, tampoc es pot negar que la fotografia d’Omayra va ser la líder d’un extens moviment de denúncia que va sacsejar el govern colombià fins a conscienciar-lo del enorme error que havia comès en ignorar les advertències prèvies al desastre. Omayra es va convertir en un símbol de coratge i de resistència, i la seva imatge va servir per recordar a tots els estats d’arreu del món que havien de cuidar i protegir a la seva gent, costés el que costés. La corrupció i la inacabable avarícia dels polítics es cobrava vides i destrossava famílies per sempre més, derruïa cases i esborrava records amb la seva brutalitat.
És ètic el fotoperiodisme? La nostra societat porta dècades intentar obtenir una resposta concloent a aquesta pregunta, però el cert és que no la hi ha. No és un ofici en blanc i negre, no es poden separar les fotografies ètiques de les que no ho son amb un simple cop d’ull. Tot depèn de la intenció de qui aguanti la càmera entre les mans, d’allò que vulgui mostrar al món amb la seva feina. Si una simple fotografia viola els drets d’una persona o si alenta un canvi social queda a decisió de ningú més que el propi periodista i els mitjans a qui vengui la seva obra. El fotoperiodisme ostenta un poder inabarcable que emprem con un arma de doble tall.
