La fotografia sempre ha sigut un dels mitjans per causar més impacte entre les persones, tot allò que no arribem a entendre i a imaginar en paraules ho fem mitjançant les imatges. Per aquest motiu, els mitjans de comunicació s’ajuden constantment de les fotografies per explicar els fets que succeeixen arreu del món. Aquest fet dona lloc al fotoperiodisme. El fotoperiodisme és un recurs molt utilitzat en el món periodístic, però també és el causant de moltes polèmiques i debats ètics com el que va causar aquesta fotografia feta per Paul Hansen.
Aquesta fotografia va ser feta el 19 de gener de l’any 2010 després del terratrèmol que va afectar a Haití i mostra a Fabienne Cherisma, una jove d’uns quinze anys, abatuda per dos policies. Existeixen dues possibles teories sobre aquesta imatge. La primera teoria afirma que la jove abatuda va ser víctima d’un error policial, ja que Fabienne Cherisma, es dirigia a comprar mercaderia que venien a les poques botigues que havien quedat en peu després de la tragèdia, però quan les diverses persones van començar a robar en aquestes botigues, la policia va confondre a aquesta nena amb un dels lladres i la van disparar. La segona teoria afirma que la jove havia pres intencionadament d’una botiga un parell de cadires i accessoris útils sense valor i, això la va conduir a ser abatuda per dos policies, de manera completament injusta i desmesurada. Actualment, encara no se sap del cert quina de les teories és la certa, però cap d’elles justifica la violència desmesurada emprada pels policies cap a la jove.
El fotògraf que va capturar aquesta imatge es va convertir en el guanyador del premi Swedish Picture of the Year en la categoria internacional. Paul Hansen, l’autor de fotografia, va afirmar que la seva intenció era totalment informativa i l’objectiu era sensibilitzar la població sobre la situació viscuda a Haití i reivindicar la injusta violència emprada contra la jove. A més a més, la publicació d’aquesta fotografia va tenir una gran repercussió, ja que les donacions benèfiques van augmentar considerablement ajudant a la recuperació del territori i dels seus habitants.
Tot i això, la fotografia va ser durament criticada i van qüestionar l’ètica dels fotògrafs després que el fotoperiodista Nathan Weber prengués una fotografia on diversos reporters capturaven amb les seves càmeres a la jove. L’impacte d’aquesta fotografia va ser doblement criticat, ja que la instantània de Nathan Weber, no és una simple imatge, sinó que mostra com tots els periodistes volien buscar la imatge perfecta sense considerar l’estat i la situació de la noia, i els compara amb animals carronyaires.
La intencionalitat de Nathan Weber amb aquesta imatge era criticar als periodistes que capturaven les imatges. A causa d’aquest fet el debat que es planteja en aquesta fotografia és el següent: Es van aprofitar els periodistes de la tràgica mort d’aquesta jove? Són realment meritòries aquestes imatges pels concursos?
Les opinions envers aquesta fotografia són molt diverses. Algunes persones defensen el treball del fotògraf i opinen que la seva feina és oferir la millor imatge que representi la realitat i, per tant, opinen que rere la fotografia només hi ha professionalitat i voluntat d’informar. Tanmateix, altres opinions valoren que no és ètic la captura d’aquesta jove, ja que es trobava en una situació completament vulnerable i desprotegida i els fotògrafs i reporters la van utilitzar per aconseguir la millor fotografia sense importar el seu estat de vulnerabilitat.
Aquesta imatge és un clar exemple de la qüestionada ètica periodística en el fotoperiodisme. El fotoperiodisme és el gènere de la comunicació social que fa de la fotografia un mitjà informatiu oportú i verídic, transmetent de forma visual un fet o un succés determinat. No obstant això, aquest ha estat una font de crítiques, qüestionant en molts casos la seva moralitat i ètica com succeeix en aquesta fotografia.
Personalment, i sota el meu criteri, defenso que la feina dels fotoperiodistes és intentar capturar la millor imatge que representi la realitat viscuda, però hi ha límits que no han de ser traspassats i que han de ser prioritzats abans que la intenció informativa. Aquesta foto presa a la jova d’Haití no és una foto ètica i, per tant, considero que no s’hauria d’haver fet, ja que la jove està en una situació completament desprotegida, i això dona lloc a una falta de respecte i una vulneració del dret a la privacitat. Si realment la intenció de la imatge és mostrar la realitat viscuda en el territori després del desastre natural penso que es poden realitzar altres fotografies, que tot i que no siguin tan impactants, mostrin parcialment la realitat del desastre natural i les seves conseqüències sense veure vulnerat cap dret i mostrant respecte cap a les persones afectades.
D’altra banda, en la fotografia realitzada per Nathan Weber s’observa com tots els periodistes estan competint per treure la millor instantània, sense cap mena de sensibilització sobre la situació viscuda i, per tant, el seu interès ja deixa de ser informar, convertint-se en una fotografia sensacionalista.
Per aquest motiu, des del meu punt de vista, aquest tipus d’imatges no són meritòries pels concursos, perquè en la majoria de les situacions aquestes imatges són més valorades si estan fetes en llocs conflictius o on s’ha produït una catàstrofe i infravaloren les fotografies preses en altres contextos. Si realment el que es valora és una feina ben feta i meritòria qualsevol situació és igual de vàlida.
Tenint en compte tot això, per a mi el fotoperiodisme és una eina indispensable per informar i mostrar la realitat, però realment cal vigilar i posar límits al que es mostra, perquè no totes les imatges són vàlides i respecten la privacitat i dignitat de les persones. És essencial utilitzar aquesta eina per a fins exclusivament informatius i no competitius o sensacionalistes, així com anteposar la dignitat i privacitat de les persones abans que la notícia. A més a més, cal tenir en compte la vulnerabilitat de la persona quan es realitza la imatge i primer oferir ajuda humanitària en cas que sigui possible abans que fotografiar la persona o la situació determinada.
Els fotoperiodistes són una part fonamental del periodisme, són les persones que mostren la realitat de primera mà i les que realment veuen tots els desastres i conflictes que succeeixen, per tant, s’ha de posar en valor la seva feina i la seva voluntat per informar, sense menysprear el seu treball.
Ara bé, en molts casos aquestes fotografies són polèmiques i criticades, però realment qui és el responsable del fet que aquestes surtin a la llum? Aquestes imatges les acostumem a veure en revistes, diaris, telenotícies, articles… És evident que els mitjans de comunicació són els principals responsables i encarregats de triar i difondre aquestes fotografies. Per aquest motiu han de mostrar sensibilització pel contingut que s’ensenya i respectar els drets de les persones fotografiades. D’altra banda, és important i necessari que es realitzi una comprovació prèvia sobre l’autenticitat de la fotografia i assegurar que no ha estat manipulada ni modificada per les noves tecnologies sorgides actualment. És molt complicat garantir això i aquest és un dels principals i més importants reptes futurs, ja que si no s’aconsegueix garantir l’autenticitat de la fotografia, el fotoperiodisme es tornarà en una eina completament manipulable per tothom on sigui molt fàcil escampar notícies i esdeveniments falsos.
És clau trobar una manera en què el fotoperiodisme sigui un bon recurs informatiu que no vulneri els drets de ningú, per evitar-ho una bona forma seria trobar l’equilibri entre informar, conscienciar i respectar a les persones mostrades sense deixar-se emportar pel sensacionalisme i la popularitat. A més a més, s’hauria de demanar drets d’imatge a la persona que és fotografiada o, en cas que no estigui en condicions, a un membre proper d’aquesta persona. En el cas que les fotografies no compleixin aquests requisits o filtres, no s’ha d’emetre i s’ha de trobar un altre escenari on es vegi representada la realitat sense la necessitat de ridiculitzar ni vulnerar a l’individu fotografiat, assumint que la imatge perdrà part de la seva repercussió i impacte inicial.
En conclusió, el fotoperiodisme és una eina molt efectiva per informar i sensibilitzar la població, però sempre que la seva intencionalitat sigui la informativa, no vulneri cap dret i no es deixi emportar pel sensacionalisme i la morbositat buscant apel·lar a la impressió del públic i posant la violència, l’agressivitat i el patiment per davant de la realitat. Però, fins a quin punt podem conèixer la intencionalitat de l’autor i dels mitjans encarregats de publicar aquestes polèmiques instantànies? Aquesta és probablement una pregunta per la qual mai es podrà tenir una resposta garantida i segura, ja que només els mateixos fotoperiodistes i mitjans que han realitzat i publicat la imatge ho poden respondre i, per tant, és molt difícil saber si una imatge ha estat feta amb objectiu informatiu o morbós.
