Des d’inicis de la dècada del 2010, les xarxes socials s’han convertit en les nostres companyes eternes. Ens donen el bon dia quan ens despertem, ens reben amb els braços oberts quan volem descansar una mica i són les últimes a qui recorrem abans d’anar a dormir. El món sencer és conscient del poder que posseeixen en nosaltres, i la indústria de la bellesa no n’és cap excepció. En els darrers anys, les xarxes s’han infestat de contingut secretament (o no) promocionat per aquesta indústria i dirigit específicament a noies joves, saturant el seu innocent i encara no desenvolupat cervell amb milions d’idees, valors i procediments que semblen repetir’ls-hi a cau d’orella un cop rere l’altre el mateix missatge: la bellesa és el valor, és la teva moneda de canvi. Sense bellesa, no vals res. Has de ser bella per qualsevol medi possible. Tot val.
Per descomptat, aquest missatges que les noies adolescents rebem cada dia, encara que molts cops inconscientment, tenen repercussions en la nostra autoimatge. Jo mateixa m’he passat més d’un cop mirant fixament el meu reflex al mirall, preguntat-me per qué no soc ni la meitat de guapa que les noies que surten a Instagram o a Tiktok. Planxant-me el cabell, aixafant-me les galtes, pessigant-me el nas, preguntant-me si hauria de menjar una mica menys. I, quan ho he parlat amb les meves amigues, a totes els hi passa igual. Totes estem d’acord que potser estar constantment exposades a cànons de bellesa impossibles és la causa de la nostra baixa autoestima i de les nostres inseguretats.
Molts trastorns de dismorfia corporal comencen amb noies que no entenen per què no poden tenir el cos d’una influencer amb una liposucció i un BBL que li ha costat els sous combinats d’una família sencera. Molts TCAs comencen amb nenes que segueixen rutines de dubtosa fiabilitat que veuen a les xarxes i que les acaben matant en vida. Com a societat, hauríem de plantejar-nos la següent pregunta: per què perseguim incansablement la perfecció, quan la natura mateixa és imperfecta?
