Prèviament a començar aquest article vull dir que el contingut del següent article conté diverses acusacions que avui en dia es poden considerar trànsfobes, però que en realitat no ho són, simplement no estan d’acord amb la recentment aprovada llei trans. Amb això m’agradaria aclarir que l’article està escrit per algú que ha viscut en primera persona el patiment i els dubtes de la disfòria de gènere, i per tant tot el que hi ha escrit està fet des del respecte sense cap intenció d’ofendre els ideals de ningú. En ser un tema que genera molta controvèrsia em veig obligat a afegir aquest avís, per advertir que si no sou partidaris de llegir-ho i comentar-ho de forma respectuosa, us recomano no continuar llegint l’article. Moltes gràcies.
La disfòria de gènere és un terme que s’utilitza per descriure la profunda sensació d’incomoditat i de rebuig pel teu cos, quan la teva identitat de gènere no coincideix amb el teu sexe biològic. El gènere vindria a ser l’assignació basada en l’aparença externa dels nadons segons els seus òrgans genitals. Si la identitat de gènere i el sexe biològic coincideixen podríem dir que aquella persona és cisgènere (cis), però si aquest dos no ho fan, aquella persona podria ser considerada com a transgènere (trans). El dia d’avui, a més de trobar dels gèneres binaris (home i dona), la comunitat LGTBIQ+ ha afegit els gèneres coneguts com a no-binaris (gènere queer, gènere no-binari…).
Però, realment, què és el GÈNERE?
El gènere és una construcció social que fins fa poc va és considerada sinònim de sexe, és a dir, una persona de sexe masculí era, per tant, una persona de gènere masculí. A causa d’això han anat creant els diferents estereotips entre els dos sexes, que han generat pànic als joves, en veure que no concorden en aquests rols.
Iniciant en la dècada dels seixanta van començar a manifestar-se les primeres visibilitzacions de la comunitat gai, incloent-hi les persones trans. En un començament la comunitat trans estava liderada per un reduït grup de dones de sexe biològic masculí, és a dir, dones trans. Tota aquesta comunitat va lluitar per rebre els mateixos drets que les persones heteronormatives, el que ningú s’esperava era el gran contagi social que va succeir dècades més tard. Entrant als 2000′ les persones trans representaven el 5% de la població mundial, però amb el pas dels anys aquest tant % va augmentar de forma significativa, però el desastre va arribar junt amb la pandèmia.
El sexe femení sempre s’ha considerat el sexe “dèbil”, creixent en una societat com aquesta, qui voldria viure com una dona? Aquesta és una pregunta que grans quantitats de noies d’entre 12 a 18 anys es formulen diàriament. Quan la Covid-19 va arribar al nostre dia a dia va generar un gran impacte en totes les persones del món, obligats a romandre tancats a casa per evitar agafar el virus. Trobant-nos en aquesta situació molts joves van començar a invertir grans quantitats d’hores als mòbils, especialment en les aplicacions d’Instagram i TikTok (entre altres). Les xarxes socials sempre han sigut un mitjà de comunicació molt important, però en passar hores davant de les pantalles necessitàvem consumir més i més contingut, i llavors va generar-se el gran “Boom” en la comunitat trans.
Moltes persones compartien el seu dia a dia, promovent així diferents ideals, entre aquest, informació i suport respecte a la comunitat LGTBIQ+. Múltiples creadors de contingut que promouen el moviment trans com un producte, no com un tema el qual s’hauria de respectar. Gran quantitat de persones pateixen disfòria de gènere, però un cop li pots ficar un nom a aquest malestar, es va tornant cada cop més fort i més present en el teu dia a dia. En estar en procés de canvi per culpa de la pubertat, apareixen un gran nombre de conceptes que també són molt rellevants, ja que poden acabar desenvolupant encara més aquesta malaltia. La sexualització és un fet, en la vida de les dones, aquestes sempre s’han considerat com objectes sexuals la qual cosa pot impactar en una adolescent de forma traumàtica. Un cop arribats en aquest punt molts nois i noies (des del 2020 fins ara, han augmentat el nombre de noies) arriben a la conclusió que han de parar aquest procés de forma immediata. I en la majoria de casos, els joves decideixen declarar-se trans com a mètode de defensa. Moltes famílies en estar al corrent de la situació dels seus fills decideixen portar-los a un especialista, però desgraciadament no tots són capaços de transmetre bones indicacions.
Gràcies a la desinformació, diverses vegades seguim al peu de la lletra aquells experts que segons ells, fan la seva feina per aconseguir el teu benestar, camuflant d’aquesta manera un gran interès econòmic. El fet d’iniciar l’hormonació comporta múltiples inconvenients que moltes vegades són elidits, com ara, començar amb testosterona o estrògens és un procés que no podràs finalitzar en un parell de mesos, sinó que t’hauràs d’estar hormonant per la resta de la teva vida. Aquest fet no només generarà una espècie de “rutina” en la teva persona, sinó que també augmenta el nombre de beneficis econòmics en les clíniques de gènere, ja que ara series un “malalt” de per vida. A més a més, també cal afegir que aquestes clíniques prometen que després d’iniciar aquest procés, la teva disfòria desapareixerà. Hi ha casos documentats de persones que tot i després d’haver realitzat tota mena de canvis físics, continuaven patint disfòria, però com que aquest procés és irreversible, no va poder rectificar totes les modificacions que s’havien fet.
Aquest grup reduït de persones s’anomenen: Desistidors/res (quan no s’han sotmès a hormones/cirurgia) i Detransitors/res (que són els que ja han estat exposats a hormones/cirurgia). Majoritàriament, aquesta agrupació no està gens visibilitzada, ja que en estar en contra de la llei trans, els anomenen transfòbics, però com aquestes persones poden ser trànsfobes si han patit exactament el mateix dolor? Actualment, hi ha una espècie de condició que permet dir SÍ a totes aquelles idees que es consideren “progressistes”, per aconseguir més vots o quedar millor davant del públic, quan en realitat no en són conscients del greu problema que estan promovent.
“Ahora reconozco mi sexo biológico. Soy mujer, porque soy de sexo femenino, pero reniego de los estereotipos y los roles que se me han impuesto. Visto de la forma más cómoda posible, no me gusta el maquillaje, me encanta ver mis músculos crecer, uso sudaderas, llevo el pelo corto, discuto con todo el mundo todo lo que puedo, y hago que la gente me escuche. Nada de ello cambia el hecho de que he nacido mujer, y se me ha impuesto la feminidad por ello. Y, ahora que lo entiendo, por fin puedo estar a gusto con mi cuerpo, poco a poco”, així ho expressa Nagore que, junt amb la seva mare, són unes de les portaveus d’aquest grup, participant en diverses conferències explicant la veritat darrere d’aquest tema.
Actualment, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) està començant a escoltar les peticions de la comunitat detransitora, considerant essencial que els professionals que atenguin als menors d’edat transgènere prioritzin el tractament psicològic al farmacològic.
Quan et trobes en una situació com aquesta el que has de fer és acudir a un bon especialista que REALMENT es preocupi pel teu benestar, ja que aquest sí que serà capaç d’orientar-te de forma correcta. La disfòria de gènere no pot actuar sense la presència del gènere. Moltes vegades podem considerar que per poder solucionar aquest patiment és necessari canviar el nostre cos per sempre, quan en realitat el que s’hauria de fer és TRENCAR el gènere, ja que aquest és el causant de totes aquestes pors.
El sexe és una cosa amb la qual naixem, no és quelcom que poguessis escollir ni canviar, per això és tan important respectar el nostre cos, ja que d’igual forma ens respectem a nosaltres mateixos. Segurament això pot ser criticat com a transfòbic, però és un aprenentatge que no s’explica. Múltiples vegades fa l’efecte que a la mínima de tenir un malestar amb el nostre cos ens hem de sotmetre a la trampa de les hormones, però no hem de caure en aquest parany. Aprendre a estimar-se sempre és un procés complicat, no puc negar que sí que hi ha casos amb els quals el tractament amb hormones ha anat bé, però si ho mirem detingudament podem descobrir que aquells especialistes ens ESPENYEN per a triar el camí de la transició, per això, us demano que paréssiu atenció a aquells joves que pateixin disfòria. Sempre ha sigut un tema que ha costat d’expressar, quan us trobéssiu plantats una situació així si us plau, tracteu-ho amb molta paciència i recordeu que el GÈNERE és el problema darrere de tot el malestar, no vosaltres. Els rols actualment imposants són completament erronis i oposats amb la realitat amb la qual ens trobem. Des del meu punt de vista, considerar-me persona sense gènere ha sigut una de les millors decisions que pres, ja que d’aquesta manera he pogut conviure amb el meu cos d’una forma respectuosa, per això us animo a impulsar el camí (difícil) de l’autoacceptació en lloc del camí (senzill) de la transició.
