Fa cinc anys vam rebre un avís d’estat d’alarma que ens va obligar a viure entre les quatre parets de casa nostra, més gran o més petita, amb més o menys luxes, però a dins sense sortir només que en situacions inevitables.
Recordem aquella època com a obscura, sense llibertat, obligats a viure les vint-i-quatre hores del dia amb les mateixes persones durant mesos, aïllats de l’exterior. Durant aquells mesos es va parlar i debatre sobre infinitat d’aspectes: vacunes, nens que no podien sortir a jugar, la solitud de viure sols, l’educació dels joves, morts, nombres, estadístiques… Però, què es va dir de nosaltres? Aquells que no érem ni prou nens ni prou adolescents. Els preadolescents que estàvem insuportables tancats dins les nostres habitacions i connectats per videotrucada amb els nostres amics a totes hores.
Aquesta etapa vital està generalment caracteritzada per canvis, tant hormonals com físics i fins i tot de caràcter. Però, que passa si vius els canvis tu sol? Si l’únic referent que tens són els joves que publiquen a xarxes socials?
És clar que la pubertat és una etapa dura que implica molta confusió independentment de la situació que visquis. Però viure-la pres en les quatre parets de la teva diminuta habitació no ho fa més agradable ni fàcil. Els mesos passen i el teu cos es va acostant més a la seva versió adulta. De cop passes a tenir una forma totalment diferent i hi busques una causa. Pot ser que ja tinguis la idea que t’estàs convertint en adolescent, però no veus que ningú estigui passant pel mateix. A les videotrucades i les classes on-line et limites a veure la cara de cadascú, però res més, tothom continua igual. Estàs tu sol. I si, realment no és només el canvi puberal i és degut a la manca d’esport dels últims mesos tancat a casa? I si, tothom que està obsessionat amb fer rutines de fitness realment té raó? I si, a ningú li passa el que m’està passant a mi? I si, realment el meu cos és diferent del de la gent de la meva edat i soc estrany?
Com és evident, el canvi físic comporta una renovació d’armari que, a causa de la situació, s’havia de fer en línia. No et pots emprovar res, no saps què t’agrada, res et queda bé, no t’agrada com et queden les coses, ningú t’entén…
Sobrevius a base de la poca roba que no permet fer veure el teu canvi corporal i l’amagues com si fos dolent, estrany o diferent, com si fos lleig. Tornar a la realitat, a l’exterior, tampoc és un procés fàcil. Tens la sensació que ningú ha canviat, només tu.
La paraula que millor descriu aquest moment és solitud. Ningú del teu entorn és igual que tu i tothom es dedica a parlar de les conseqüències de la pandèmia, però ningú diu que ha viscut el mateix que tu. Un altre cop, sol, ningú t’entén.
Es van oblidar de nosaltres, ningú va pensar en les nostres conseqüències. Els nens han de jugar a l’aire lliure i relacionar-se i els adolescents són insuportables i els seus pares no els poden aguantar. Però, i aquells que érem al mig? No existíem? Ningú se’n va parar a pensar de les conseqüències de la nostra salut mental i va quedar en l’oblit el fet que ens va causar tanta inseguretat.
Fins el dia d’avui no s’ha publicat cap mena de contingut al respecte ni s’ha parlat públicament. Penso, que això només ha fet augmentar les inseguretats d’aquell moment i que això hauria de ser el principi per començar a donar visibilitat a la situació i fer veure a tothom que ho va patir que no estava sol.
