Des de fa anys, els mitjans de comunicació han fet servir imatges impactants de desastres naturals o esdeveniments tràgics per causar impressió en el seu públic i mostrar els esdeveniments més tristos i terrorífics del planeta de manera gràfica i commovedora. Aquestes imatges que surten tan sovint a les portades de diaris i revistes estan realitzades per fotoperiodistes. Però la feina d’aquestes persones no està lliure de controvèrsia, ja que capturen els moments de més vulnerabilitat i patiment d’una persona i l’immortalitza en una fotografia que serà vista per tot el món.
Posem com a exemple el bombardeig del 2 de novembre de 1937 a Lleida. Aquell dia avions de la força aèria italiana van bombardejar la ciutat sota les ordres del front franquista causant la mort de 178 adults i 48 nens del Liceu escolar. Enmig del caos i el dolor posterior a la tragèdia Agustí Centelles fa fer una foto que es convertiria en un símbol del dolor i el patiment causat per la Guerra Civil Espanyola. Es tracta de “Mater dolorosa”, la imatge que mostra a una dona plorant la mort del seu marit.
Els protagonistes de la fotografia són Maria Riu Esqué i Gabriel Pernau Sans, un matrimoni originari d’Arbeca que es va mudar a Lleida perquè ell havia trobat feina a la farmàcia Francisco Ponts, al carrer Major. En el moment de la tragèdia el matrimoni tenia dos fills de set i quatre anys, un d’aquests fills era Josep Pernau que va ser un conegut periodista. D’aquesta tragèdia no hi ha volgut parlar públicament, ja que la seva família considerava que era privat i que s’havia de tractar únicament en el cercle més proper. Tot i això, ell va decidir escriure sobre aquell succés en el seu llibre “Memòries. D’Arbeca a l’Opus Mei”. Ell explica com va viure aquell dia separat de la seva família sense saber res els uns dels altres i la por que va passar en aquells moments. També parla de la seva reacció a les imatges de la seva mare en aquell moment de tanta vulnerabilitat que no només estava fotografiat sinó que també s’havien gravat vídeos en els quals es veia aquella escena tan dolorosa. Explica que tot i haver transcorregut vàries dècades d’aquell dia, la imatge encara fa que recordi el seu dolor i el fa reviure el pitjor dia de la seva vida.
Aquesta imatge es va publicar en diaris, ha format part d’exposicions i fins i tot ha aparegut en pel·lícules. Ha estat símbol del patiment i el dolor de la Guerra Civil Espanyola i s’ha fet servir com a recordatori d’un dels esdeveniments més tràgics que van ocórrer durant aquells anys marcats pel dolor i el patiment. Però a més de tot això ha causat un benefici econòmic per als familiars del fotògraf. És justament aquest benefici econòmic el que critica i vol evitar la família dels protagonistes de la fotografia, ja que estan rebent diners gràcies a la seva tragèdia familiar.
Tenir en compte aquesta història queden cala els motius pels quals la feina dels fotoperiodistes és tan criticada a tot el món. Però podrien les notícies causar un impacte significatiu sense la tasca d’aquestes persones?
Personalment, crec que la feina dels fotoperiodistes és essencial en el món del periodisme, però, tot i això, s’han d’establir uns límits entre el que és acceptable o no fotografiar i publicar. En primer lloc, s’ha de tenir en compte que la privacitat és un dret universal i s’ha de respectar en tot moment. A més a més, publicar fotografies de persones és una situació de vulnerabilitat és una falta de respecte no només cap aquells que surten a la fotografia sinó també cap als familiars i coneguts que han de veure aquelles imatges i reviure el dolor causat per aquella situació. En segon lloc, s’ha de marcar una línia clara entre allò que es publica pel deure periodístic d’informar a la població i allò que es publica per generar guanys econòmics. Hi ha vegades en què les imatges que es publiquen es fan servir per generar audiència i magnificar la situació de la qual s’informa en lloc de fer servir alguna imatge que representi aquell esdeveniment sense vulnerar el dret d’una persona a la seva pròpia imatge.
Per tal d’evitar caure en l’explotació de tragèdies per part dels mitjans de comunicació cal evitar publicar aquelles fotografies que magnifiquin aquelles tragèdies i sobretot protegir la identitat d’aquells que apareixen en les imatges. Fer-ho és molt senzill perquè només cal evitar mostrar la cara dels implicats, tot i això, les imatges publicades en revistes i diaris o fetes servir en la televisió encara mostren la cara de persones en situació de vulnerabilitat. Això no només vulnera el seu dret a la privacitat, sinó que també els deshumanitza convertint-los en una notícia i no en allò que realment són, persones.
Però, tenen tota la responsabilitat d’això els fotoperiodistes o és també responsabilitat dels mitjans que publiquen aquestes imatges? És prou evident que la responsabilitat de fer la foto en aquell moment recau únicament sobre la persona que la realitza, però els mitjans que publiquen aquestes fotografies també tenen una responsabilitat envers els esdeveniments i les persones que retraten aquestes imatges. Per tal que la publicació de les imatges estigui consensuada amb les persones que hi apareixen, els mitjans de comunicació haurien de demanar els drets d’imatge a les persones que apareixen o als seus familiars.
Un altre dels problemes que afronta el fotoperiodisme és la necessitat d’assegurar que aquelles imatges són autèntiques i que no han estat manipulades amb intel·ligència artificial. Aquest és un problema que actualment afecta moltes professions i que no té una solució clara, ja que no podem saber de manera segura quan una imatge és real o ha estat creada per la intel·ligència artificial. Avui en dia, únicament es pot confiar en la integritat dels mitjans de comunicació i dels fotoperiodistes que realitzen les fotografies, per això aquesta problemàtica és tan rellevant perquè posa en dubte la credibilitat dels mitjans de comunicació i provoca incertesa en el seu públic.
S’ha de tenir en compte que la publicació d’una imatge en un diari o a la televisió pot canviar completament la vida d’una persona i convertir una tragèdia personal i privada en un esdeveniment de coneixement públic. Per aquest motiu és important que les imatges que es publiquin en aquests mitjans es facin des del respecte i comptin amb l’aprovació dels implicats per a la seva publicació. No hem d’oblidar que tot allò de què ens informen els passa a persones reals amb famílies i la seva pròpia història personal i que la imatge que es publica d’ells no els defineix.
